Ca'n Lluïset - Històries d'una Belle Époque.

Imatge actual de Ca'n Lluïset, amb un evident estat de deteriorament. 

Per Joan Martínez.

Fa anys vaig escriure al despatx del modista Manuel Pertagàs. Pensava que no em contestarien, ja que l'edat per un costat, i la importància del personatge, deixarien aquell mail en silenci. La sorpresa va ser quan vaig rebre la resposta. El nom de Lluís Esteban el va portar als anys cinquanta i seixanta i m'escrivia que ho recordava amb un somriure. La vella fàbrica encara dempeus, traspua història. Sens dubte, és part de la nostra història com a poble.

Des de fa dècades la concepció què tenim del patrimoni arquitectònic ha canviat. Per bé que ningú dubtarà que un casat de senyor o un palau, o una façana llustrosa en el barri antic té l'etiqueta BIC, fora del centre històric, les edificacions construïdes corren perill de desaparèixer. Què fa que un edifici prengui entitat i dimensió pròpia. Evidentment, la memòria popular. A Menorca tot sabem d'una casa aïllada en el camí de Maó que es diu Ca sa Milionària, però pocs sabem qui va ser aquella senyora a qui la gent li deia sa Milionària.

El nostre passeig per aquests edificis ens porta al Passeig de Sant Nicolau on ens acosten a la façana del nombre 64. Efectivament, som a l'entrada de la raó social Luís Esteban S.A., per a la memòria popular: Ca'n Lluïset.

Els inicis de l' edifici. 

A principis de segle vint, l'actual passeig de Sant Nicolau es considerava extraradi de la ciutat, era un cos on corrien les curses de cavalls i de fet, les cases construïdes eren molt comptades. Quan la família Gornès Aloy es va fer amb uns terrenys que donaven al camí de baix i al mateix passeig es va considerar la proximitat a la Plaça Colom i al port, ja que era la zona que concentrava la majoria de les fàbriques de calçat i auxiliars.

La construcció es va fer relativament ràpida i, com sempre a Ciutadella, les dimensions de la nau no passaren desapercebudes. La raó social dels Gornès Aloy comptà amb la injecció econòmica de nous inversors: els germans Bartomeu i Antoni Fiol Torrent, ambdós homes de negocis i comerciants amb els ulls posats a Mèxic on Antoni viatjà per a tancar acords amb magatzems de calçats.

La pèrdua de la colònia de Cuba no afectà l'exportació de calçat, però sí que posà en alerta la classe industrial, ja que un cop transcorreguts els deu anys de l'statu quo del Tractat de París, es feia més que necessari buscar nous horitzons a Espanya, França o Mèxic. Jaume Gornès i Bartomeu Fiol apostaven per crear un taller amb maquinària. El primer de Ciutadella i que calia d'una nau suficient per al sistema de calderes dels motors. Els encarregats del muntatge serien tècnics desplaçats de França, la qual cosa era notícia. L'estiu de 1905 es va donar embranzida al projecte. Fiol va buscar noves aliances en els maonesos Terrés Coll que tenien interessos a Mèxic i Cuba. El 1907 una unió d'empreses constituïda as Mercadal acordà l'adquisició d'un magatzem a Veracruz i una sucursal a Mèxi. Sorgia la Gornès i Terrés.

Els primers anys de funcionament la fàbrica era la més avençada del moment. Tècnics francesos de la UMS Co es van desplaçar fins a Ciutadella per a muntar els motors i la maquinària. No resulta estrany que les autoritats municipals la presentessin a les personalitats que visitaven la ciutat. Infantes, reis, governadors, es van deixar caure pel 64 del Passeig de Sant Nicolau.

Quan el setembre de 1914 esclatà la Gran Guerra, la raó social dels Gornès Fills i Cia van veure la possibilitat d'ampliar la capacitat de negoci amb les comandes de l'exèrcit francès, però l'aposta no va sortir bé. Dos anys abans, havia perdut el mercat mexicà i el nacional es veuria afectat a partir de 1917 per la crisi social. Mentrestant, el francès imposà un contingent al calçat de comanda privada.

Començava el viacrucis dels Gornès Aloy, en el que la germana, Rosa, de vocació poetessa, es trobà al capdavant de la gestió dels deutes de la casa quan els seus germans viatjaven fora de l'illa per a buscar solucions financeres.

Finalment, el 1918, l'empresa va fer fallida. L'edifici restarà sota administració del banc. Anys després, la nau es posà en subhasta. 

Nova etapa: Ca'n Meuitis.

Un fabricant de calçats, Bartomeu Pons Bagur, Meuitis, es va interessar per l'edifici d'aquí el nom de Ca'n Meuitis, que encara es recorda. Aquesta etapa es perllongà entre el 1921 i 1947. Per a Bartomeu i el seu fill, era una oportunitat de créixer. Havien adquirit solars al llarg del passeig que havien estat propietat dels Gornesos i invertiren de manera decidida en el sector immobiliari. Bartomeu Pons tenia un mercat natural a Cuba, on el seu germà, Francesc era el gerent d'un gegant de la pelleteria: la Pons i Cia.  

Aquella va ser la Belle Époque de la família Pons Alzina. La família feia estades a Parelleta, convidaven els seus sabaters i ajuntadores i obrien el pas a Cala Blanca a la resta de la ciutadania. Quan Francesc Pons venia de Cuba, la seva estada estiuenca es convertia en un esdeveniment que ni la noblesa es volia perdre. Fins a Parelleta s'aplegaven els darrers models de vehicles del moment. La fàbrica també va guanyar un despatx de direcció a l'altura del moment i per a donar més èmfasis a l'empresa, una coneguda corista francesa, Josephine Baker es va fer una foto fins a la sabateria de la Casa Pons a Valladolid. Però tot allò es va començar a truncar amb el crac del 29. La Pons i Cia cubana es va veure seriosament afectada i les comandes de calçat espanyol desapareixen de la seva cartera. Es buscà en el mercat nacional la gran solució, però seria insuficient. 

Entrats en els anys quaranta l'entusiasme dels Pons Alzina pel règim franquista no va ser suficient perquè l'empresa acabés endeutada i en mans del banc. Aquell era el final de l'etapa dels Meuitis.

Lluís Esteban Lleonart: una nova era

Una nova subhasta i nou postor. Un fabricant, aquest cop, català que havia vingut a Ciutadella com a patronista de Ca'n Melià i que tenia certa facilitat per a buscar clients en les places nacionals. Lluís Esteban Lleonart adquirí l'edifici el 1949. Traslladà els motors i les màquines que tenia en el carrer Eivissa i disposà una divisió de treball on els destajistes –els artesans del calçat- restaren en la nau que donava al Camí de Baix, mentre que la resta treballava en sistema mixt. Lluís Esteban establirà una aliança amb un modista que necessitava calçats artesans per a fer la presentació de moda espanyola a Nova York. Manuel Pertegaz obrí el camí a Lluís Esteban com a referent de la moda femenina, essent el responsable de calçar la princesa Sofia el dia de la seva boda. A principis dels anys seixanta, l'empresa es va reestructurar. La primera meitat de la dècada es van acomiadar els treballadors destajistes després de les primeres reivindicacions salarials en les quals van intervenir antics sindicalistes de la FOC. L'empresa tancà les portes definitivament el 1986.

En l'actualitat la façana és un element protegit que mostra un deterioració important. Destaquen els elements florals i el rostre femení que corona el llindar de l'entrada. Altres elements interessants són els forjats dels cinc finestrals. A l'interior la nau assolia l'entrada de llum i aire a través d'una galeria oberta a un patí.

Embarcament de caixes a les portes de la Gornès Fills i Fiol Gns. El taller va ser construït el 1905 a iniciativa de Jaume Gornès i Bartomeu Fiol en el 3 del Passeig de Sant Nicolau. En el dibuix de baix tenim la recreació ideal de l’edifici amb la mateixa escena i amb el port al nord. Destacarem el pati interior que creava galeries que donaven lluminositat i aire.

Interior de la Gornès Fills, Fiol Gns inaugurada l’estiu de 1905. En la foto identifiquem a l’industrial Jaume Gornès (marcat amb una +). La fàbrica va ser adquirida el juny de 1921 per Bartomeu Pons i fills i finalment l’any 1947 passà a ser el taller de la Luís Esteban S.A., coneguda des de llavors com Can Lluïset. La foto superior ens mostra la secció de talladors i la inferior la secció de muntatge i cosit de sola. (Foto: descendents Gornès Aloy)