ELOGI DE LA INACTIVITAT I LA CONTEMPLACIÓ

 

Per Andreu Bosch. 

Podria semblar el títol d’un article d’ocasió per mor de les vacances. Podria ser que fos un divertiment per passar una estona sobre aquest temps sense treball. No és així. L’encapçalament d’aquest article es refereix a unes reflexions que fa un dels filòsofs més llegits del món, el coreà Byung-Chul Han al seu llibre Vida contemplativa. Han és potser més conegut per altres títols com La societat del cansament o NO-coses; aquest llibre és posterior i ens duu a reflexionar sobre una nova forma de vida basada en el fet contemplatiu que ens il·lumina per a afrontar les crisis actuals del model capitalista per a frenar la pròpia explotació i la destrucció de la naturalesa.

La inactivitat no és contemplada per Han com a una pausa en la feina, no és vista des del vessant negatiu com un descans que només té sentit en la lògica del treball productiu, com un no-treball. La inactivitat té valor per a ella mateixa independentment que hi hagi o no treball que la condicioni. Ens posa l’exemple de la figura del flâneur – el qui passeja, en el seu significat en francès-, aquest personatge que ens retrotreu a finals del segle XIX i que passejava sense rumb pels carrers, obert a les experiències que el seu vagarejar li proporcionàs. És el deixar-se endur per l’esdevenir de les coses, sense fixar-se un objectiu.

Entesa l’activitat com una acció adreçada a una finalitat determinada, el que ens proposa l’autor és la suspensió de la intencionalitat, talment el joc i la dansa que estan completament alliberats del “per alguna cosa”, totes dues formes d’expressió comencen i acaben en elles mateixes.

En la suspensió de l’activitat hi ha l’origen de l’art i de la creativitat humana. El pintor ideal – dirà Han- , fa que reposi tota activitat, tot fet intencionat i fa que tot esdevengui per sí mateix (...) El pintor transporta inconscientment el paisatge al llenç. Igualment els homes inventius precisen temps per tal que es desplegui la seva activitat sense finalitats ni regles prefixades.

La suspensió del temps és un factor essencial per a la inactivitat. Perdre el temps és gairebé un requisit per a gaudir de la plenitud de la vida. Han ens dirà que en aquesta societat del rendiment, empesos per l’afany de produir constantment, hem menyspreat aquelles pràctiques que requereixen de molt de temps: la fidelitat, la responsabilitat, la promesa, la confiança, el compromís. En la societat de la informació, emmagatzemam quantitats ingents d’informació però sense recordar. Estam molt ben informats però estam mancats d’orientació perquè no tenim un relat; tenim simplement una suma de dades sense un contingut simbòlic, sense un argument que les lligui.

Byung-Chul Han ens transporta a un món on l'inactivitat esdevé el veritable camí cap a la plenitud.

Front a la creixent obligació de produir i comunicar que imposa el règim neoliberal, proposa la pausa contemplativa com una forma d’inactivitat que no persegueix cap fita ni produeix res, talment com la visió d’una persona que està d’en peu profundament absorta davant d’una obra d’art.

L’art, la cultura, l’ornament són manifestacions en què l’home se sent viu plenament perquè són manifestacions de la festa, que aturen el temps, que no necessiten de cap objectiu. Igualment, la poesia que suspèn el llenguatge entès com a informació i adopta la forma de contemplació i de lloança. I, en tant que celebració, el sentiment de festivitat és sempre un sentiment de comunitat, un sentiment-de-nosaltres.

En el capitalisme, que absolutitza la supervivència, el rendiment, la producció; en què tot ha de ser ràpidament disponible i consumible; en una societat digital on es prioritza el jo a la vegada productor i emissor que aboca a l’aïllament i la soledat, no hi ha lloc per a la festa que atura el temps en la contemplació d’allò superflu, improductiu, inútil que compartim en comunitat. El cerimonial de la inactivitat es: fem però per a no res. Aquest per-a-no res, aquesta llibertat respecte de la finalitat i la utilitat, és l’essència de la inactivitat. I és la fórmula fonamental de la felicitat.

Estem fets de la mateixa matèria que els somnis i la nostra curta vida s’arrodoneix amb un somni. Aquesta cita de Shakespeare, juntament amb dues més, encapçala l’inici del llibre de Han. El dormir és un mitjà de la veritat. Només en la inactivitat albiram la veritat. Amb el somni es desdibuixen els límits rígids i estrets en què intentam encasellar la realitat aïllant les coses unes de les altres. En la realitat del món i l’univers no existeix aquesta separació i tot està lligat i relacionat.

Han fa referència a l’esperit del Romanticisme en relació a la naturalesa. La naturalesa està lliure de fites i d’utilitat. El tret essencial és la inactivitat, com un fillet que juga amb sí mateix i no pensa amb res més. Violentam la naturalesa ja des del moment en què la consideram un mitjà per a una fita humana, un recurs. L’anhel romàntic de connexió amb la naturalesa i amb l’univers és fonamental per a la humanitat i aquesta connexió només es pot fer en comunitat.

Per a sortir al pas d’un règim neoliberal que ens exhorta a rendir més i més cada vegada, Han no dubta fins i tot a recórrer a Sant Gregori: (...) la vida activa ens ha de conduir a la contemplació, però la contemplació(...) ens ha de dur de tornada a l’activitat.

Aquest llibre ens suggereix reflexionar sobre molts altres aspectes de la condició humana. Si teniu l’oportunitat d’estar inactius i de perdre el temps, dedicau-vos a la contemplació, deixeu-vos endur pel seu relat.