LA IMPREMTA ESCOLAR DE GELATINA

Fotograma de la pel·lícula "El Mestre que va Prometre el Mar", basada en la història real d'Antoni Benaiges.

Aquest curs passat (escolar, polític, cultural) ha estat d’actualitat la pel·lícula “El mestre que va prometre el mar” dirigida per Patrícia Font que narra la història real del mestre català Antoni Benaiges destinat a un poblet de Burgos l’any 1935 en plena República. Un mestre entusiasta com ho eren molts dels que es va apuntar a les profundes reformes que la política republicana va impulsar, en el convenciment que només l’educació podria fer sortir Espanya de l’empobriment i la ignorància a què havia estat sotmesa durant segles. Benaiges, en aquest petit poblet, assaja de transformar una escola profundament conservadora, autoritària i beneïda per l’església catòlica introduint mètodes innovadors especialment inspirats en la metodologia d’un altre mestre rural del seu temps de la veïna França, Célestin Freinet que posteriorment serà el creador del mètode pedagògic que duu el seu nom.

El mètode Freinet

Com és sabut, els eixos principals de la pedagogia Freinet giren al voltant en la impremta, el text lliure i la revista escolar. Els fillets no aprenen dels llibres de text sinó de la vida. Surten de l’escola, passegen per la natura, observen les plantes, els animals, les pedres... i després escriuen les seves vivències i el que han après amb els seus companys. Però escriuen amb una finalitat, no per a complir amb el deure escolar, sinó per a comunicar als altres les seves experiències, als amics, als pares, als companys d’altres escoles. I per açò necessiten una eina: la impremta. Els fillets redacten amb entusiasme, composen els seus escrit amb les lletres de la impremta, els imprimeixen i en fan una revista que repartiran arreu. Gaudeixen de la llibertat per a prendre en una escola que ja no els obliga, que no els castiga, que no s’empara en cap dogma, laica.

Una experiència frustrada

L’experiència d’Antoni Benaiges però malauradament es va frustrar amb l’odi reaccionari i el temor de perdre els privilegis d’aquells que els havien ostentat des de sempre. Benaiges va ser assassinat pels falangistes i l’impuls renovador de l’escola republicana va caure sota les botes de l’exèrcit revoltat. Vegeu també un altre film exemplificador: “La llengua de las mariposas”.

Reflexions d'un mestre

Quan vaig veure la pel·lícula, i especialment a la vista de la impremta que el mestre els ensenya als fillets i filletes de la seva escola, se’m van remoure un munt de records i experiències lligats a la meua professió de mestre. Als anys a Barcelona per allà a la dècada dels 70 vaig tenir la sort de poder exercir en escoles catalanes, cooperatives, lligades a moviments de renovació pedagògica, inspirades entre d’altres en les tècniques Freinet. Sense conèixer la història de l’experiència freinetiana de la República que ens havia estat silenciada per la Dictadura, vaig aprendre a treballar amb els alumnes el text lliure, la revista escolar i a emprar una impremta.

Una impremta que no era un màquina com la de Benaiges sinó que la fabricàvem nosaltres mateixos a base de gelatina. Fèiem una pasta amb una mescla de glicerina, cola de peix, sucre i aigua que foníem al bany maria i que després escampàvem en una palangana rectangular de la mida d’un foli. Els fillets escrivien els seus textos i dibuixos copiats amb una espècie de paper carbó semblant al que s’emprava a les màquines d’escriure. La còpia es premia a l’inrevés a sobre de la pasta que s’impregnava de la seva tinta. A continuació s’hi podien passaven damunt una vintena de fulls que quedaven calcats. Amb açò fèiem una revista i cada u se l’enduia a casa seva i l’ensenyava a tothom.

Després, en tornar a Menorca, vam aplicar la tècnica de la impremta de gelatina a l’escola i la vam compartir amb altres mestres.

Una pedagogia avançada

Il·lusos de nosaltres, estàvem convençuts que érem a l’avantguarda de l’educació tot aplicant una pedagogia moderna a l’escola. I, oh sorpresa!, remenant els papers d’educació que guardava de mon pare, Andrés Bosch y Anglada, mestre també, vaig trobar manuscrita en un paperet exactament la mateixa fórmula de la impremta de gelatina, amb els mateixos ingredients (glicerina, cola de peix, sucre i aigua) que fèiem servir a Barcelona i després a Menorca.

Mon pare va ser mestre de l’Escola Graduada d’Alaior des de 1932, durant la República i va ser pioner en la introducció del mètode Freinet a l’escola, juntament amb altres mestres d’altres escoles com d’Es Mercadal i Sant Lluís. El pedagog Pere Alzina al seu llibre “La realitat educativa a Menorca”. Palma 2007, diu: “L’equip de professors de l’escola graduada d’Alaior encapçalats per Andreu Bosch va portar a terme una notable tasca innovadora; la introducció del mètode Freinet i la impressió de la Revista Escolar Nuestra Escuela (impressió en heptògraf) significa la punta de llança de la innovació a l’illa”. “Nuestra Escuela” revista escolar de gran qualitat confeccionada pels propis alumnes, és un testimoni extraordinari de la inquietud pedagògica dels mestres d’aquell temps i que reflecteix de forma extraordinària la pel·lícula.

Lliçons a aprendre

Concloent, allò que nosaltres aplicàvem a l’escola a finals dels 70 i principis del 80 i que pensàvem que era el darrer crit en educació, ja mon pare i molts mestres de la República com Antoni Benaiges ja ho estaven aplicant 40 anys abans.

D’aquí n’hem de treure diverses lliçons, una, la humilitat, no érem els primers ni fer-hia prop. Segona, constatar el mal que va fer la revolta militar contra la II República amb la conseqüència de la Guerra Civil i la posterior Dictadura franquista, que va segar de rel tot un projecte il·lusionant de reforma en profunditat de l’educació a Espanya. Tercera, evidenciar que, si nosaltres vam re emprendre aquella tasca iniciada durant la República, veritablement es van perdre 40 anys en la història de l’educació. ¿On seríem ara a l’escola si aquella experiència no s’hagués truncat amb la Dictadura?